Estimada senyora,
Tot i resultar-li
estrany, la conec. No ens hem vist mai però la vaig fer investigar.
Tot i la meua carència
d’informació, puc ajudar-li en la seua recerca.
Permeteu-me que em
presente: el meu nom és Charlotte Depois i veig la necessitat de comparar-me
amb vosté, si no li suposa cap molèstia.
La demència de ma mare va
desenterrar el nostre cadàver familiar poc abans d’abandonar-nos:
-Eh!... Sé que no em mereixo parlar-te. No després de tot l’odi que sentia
al recordar-me de tu.
No fores la responsable. Ningú no ho fou.
Jo...Jo... no sé què dir.
Després de tants anys me n’alegro, de veritat.
Aquell infern no t’haguera fet bé..Ceci...
Cèlia!
Torna a recitar-me l’”Oda a la immortalitat de Wordsworth”!
Recita-me-la!
L’armari a qui es dirigia
li va contestar unes paraules mudes.
El meu pare em contà que
sí que es conegueren vora un llac el 1945, però amb fons de cendra.
Ell era un oficial de la Creu Roja i ella en aquell
temps s’anomenava Anna.
Durant la recerca vaig descobrir per què no les havia
pogut sentir, les paraules.Ella feia temps que estava esperant-la. No m’imagine
què es digueren, ni si s’abraçaren. Però sí sé que s’havien perdonat.
Perdone-la i busque la
informació per construir nous records, no per modificar els vells. Fou feliç.
Tingué un pare que l’estimà. Ara comence de nou. Un nou llibre, una nova
recerca, una nova perspectiva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.