Després
d’haver passat tot el matí amb Rosa Montalbán, vaig poder
extraure unes quantes conclusions generals com que a ma mare li
agradava l’art, que de jove va ser una dona molt diferent a la que
jo vaig conèixer en la meua infantesa i que tenia una caixa plena de
secrets, habilitats i interessos al seu interior que ni les seues
amigues més pròximes coneixien. Com a curiositat Rosa em va contar
que solien anar a botigues de segona mà les vesprades dels diumenges
on passaven hores i hores observant antiguitats i fent intercanvis de
complements. Es veu que quedava una botiga oberta encara a la ciutat,
i com podeu imaginar, acabava de marcar altre punt a la meua ruta
dels records a París.
Em
va costar prou trobar-la ja que se situava en un carrer estret
allunyat del centre, però per fi vaig aconseguir arribar a “La
bonne humeur”, un local xicotet amb un aspecte molt vintage. Vaig
entrar i vaig recórrer l'interior mentre escoltava la cançó “Bei
Mir Bist Du Schön” interpretada per Janis Siegel de fons. La
dependenta era jove, vaig suposar que no tindria res a veure amb ma
mare i vaig passejar per la botiga un quart d’hora més. Ja m’havia
proposat sortir quan de repent vaig veure aquell quadre. En el quadre
apareixia una cala gegant enmig del mar fosc, per la cala pujava una
escala blanca que portava a un castell situat en la cima. Darrere el
castell es veia la lluna, elegant i brillant, i d’alt d’ella
apareixien dues inicials, “C.B”. Si em recorde d’algun detall
de la meua infantesa, és dels contes que em contava ma mare abans
d’anar-me'n al llit. Quantes vegades havia somniat amb recórrer
aquelles escales blanques i trobar el meu enamorat al castell? Vaig
tardar cinc segons a comprar aquell quadre i la sorpresa va ser quan
li vaig donar la volta i vaig veure aquella dedicatòria, escrita amb
aquella lletra característica de les cartes que havia rellegit mil
vegades... i més sorpresa encara quan aquest quadre estava dedicat
al seu estimat, el nom del qual no coincidia amb el de mon pare.
Valeria
Yegupova - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
València,
19 de juliol de 2003
Hola,
Carme!
Sóc
Francesc Velmonte. Fa dos mesos no sabia res de tu però ara potser
tinga la resposta a l’enigma de la teua vida.
El
meu pare era Santiago Velmonte un dels detectius que va contractar el
teu suposat pare per vigilar la teua mare. Desgraciadament el meu
pare va morir fa poc més d’uns mesos. En el seu testament va
deixar uns documents per a tu que jo em vaig fer càrrec de fer-te'ls
arribar.
Com
que no sabia qui eres, vaig buscar el teu nom a Google i em va sortir
la teua novel·la, així que vaig proposar-me llegir-la abans
d’entregar-te aquests papers. Per descomptat que els he llegit, ja
que em va estranyar l’última voluntat del meu pare.
En
els documents parla de com el teu pare va decidir cancel·lar la
investigació per no voler saber més de la vida de la teua mare.
Sembla que tenia por de descobrir massa coses que li pogueren fer
mal. Així que el meu pare va decidir guardar-los, no sé per quin
motiu. De manera que va legar-te'ls a traves de mi. La resta del que
posa als fulls crec que és millor que ho lliges tu mateixa i no que
t'ho conte un estrany.
Quan
vulgues venir a buscar-los i parlar amb mi o amb qualsevol de la
família, telefona'm al 608572731. Podem quedar una vesprada ja que
preferesc donar-te'ls jo mateix a la mà i assegurar-me que t’han
arribat.
Una
cordial salutació,
Santiago
Velmonte
Manuel
Pastor - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
Carme:
Per
a ajudar-te a desvetlar el teu enigma crec convenient que et done
certes informacions de gran utilitat. La meua identitat no és
important, per això seré clar i directe amb el meu missatge. En
primer lloc, cal dir-te que la clau per a descobrir aquest misteri
està en uns documents que la teua cunyada em va ensenyar. No tinc
cap vincle familiar ni afectiu amb ella, però per raons que no puc
desvetlar, arribaren a les meues mans. Pense que poden ser vitals per
a resoldre aquest trencacaps.
Com
ja sabràs la teua mare treballava com a espia per als republicans i
per als franquistes. Entre aquests papers hi havia una carta firmada
pel Generalíssim. El missatge era clar i contundent: “¡No paréis
de buscar hasta acabar con esa traidora!”. Tot apunta que algú va
fer de delator a canvi d’una recompensa econòmica. El rumor es va
estendre per tot arreu, i el ban republicà també va ordenar
buscar-la i matar-la. La teua mare va haver de fugir del país,
pareix que un home d’una edat semblant a la d’ella va ajudar-la.
Aquest home misteriós, que probablement siga el teu pare, va ser
capturat pels franquistes per còmplice i és molt probable que l'
afusellaren, ja que entre els papers hi havia una carta en què
s'acomiadava d'alguns familiars i amics.
Els
últims documents parlen de Mèxic, probablement el destí que va
triar la teua mare per a fugir. Espere que aquestes informacions
siguen un raig de esperança per a trobar la veritat.
Anònim.
P.D.
La carta de l'home de qui t’he parlat estava signada amb les
lletres “L.G”. No he arribat a comprendre el seu significat, pot
ser que tu sí que ho sàpies.
Daniel
Ortiz - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
Carme,
He
estat molt de temps pensant com contar-te açò i la manera de
fer-ho. Després de tants anys només espere que arribes a
perdonar-me per únicament atrevir-me a informar-te d'allò que sé
en els meus últims dies de vida, únicament per netejar la meua
consciència.
El
1959 treballava al diari “La Vanguardia” i em van encarregar des
de dalt una ”venjança personal” a ton pare, en aquell moment un
home important a la nostra ciutat com supose que saps. Després
d’anar a Mallorca, vaig decidir realitzar un viatge a París. Allí
vaig descobrir la història republicana del teu avi. En aquell moment
era un tema delicat i podia ser-li d’utilitat al periòdic, però
vaig decidir allargar la meua estada.
Allí
vaig tindre una entrevista amb Madeleine Lamertine, en el Café “Le
deux Magots”, i sí, efectivament, ella m’ho va contar tot. No
vaig haver d’insistir massa, es va sentir alliberada de poder
contar-li-ho a algú. Ràpidament, vaig agafar el primer tren cap a
Barcelona. Arribí de bon matí a la redacció i li vaig contar al
meu superior tot el que sabia.
Carme,
li vaig contar que l’estimat de Cecília i ton pare biològic era
R. F., repudiat pel seu “hermanísimo” per la seua ideologia
republicana. El meu superior, amb rostre seriós, va trucar a algú i
em va enviar a casa.
L’endemà
vaig trobar una nota que van colar davall la porta, una nota
amenaçadora. Si contava o publicava allò que sabia….. ja sabem el
que m’haguera passat a mi i a la meua família. Espere que perdones
la meua covardia.
Atentament,
A.
María
Alcaide - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Eren
les cinc de la vesprada i com de costum anava a passejar pel camp
vora les séquies contemplant el dolç paisatge que oferia l’horta,
amb plantacions de tarongers, cultius de cebes i creïlles i una bona
dosi d’aire fresc. Mentre caminava veia els llauradors treballar,
els cavalls espentar els carros i els xiquets jugar amb els gossos i
les gallines. Feia bon dia, havia eixit el sol i el color verd
brillava més que mai. M’agradava explorar tots els dies la zona
encara que sempre observara el mateix. A mi em pareixia que cada dia
hi havia una cosa d’especial, una cosa nova per descobrir. Així
seguint el camí que recorria totes les vesprades, vaig trobar un
home sentat a un banc. Era la primera vegada que el veia encara que
la seua cara em resultava familiar. Vaig pensar passar de llarg peró
una sensació de curiositat invadí el meu cos, així que vaig tenir
la temptació d’acostar-me per tal d’entaular una conversa.
L’home deuria rondar els seixanta anys, cosa que vaig poder deduir
pels cabells blancs i les arrruges que feien mossa en el seu rostre.
Duia un bastó a la mà i havia deixat la bossa del pa damunt el banc
mentre rossegava una regalèssia. Quan vaig acostar-me em mirà
dubtós, a l’espera que jo fera o diguera alguna cosa. El vaig
saludar educadament estrenyent-li la mà tal i com calia fer amb un
desconegut. Ell pareixia alegrar-se de veurem, supose que perquè
estava desitjant un poc de companyia. Primer parlàrem del temps,
després de la seua dona i fills i de la seua estada a França, on
havia treballat en una fabrica de llana. Tot seguit, va preguntar-me
per mi, què feia a l’horta, a què em dedicava i més preguntes
que no recorde. No obstant això, sí en recorde una que va cridar
molt la meua atenció i per la qual em vaig quedar sorpresa. Després
d’haver parlat durant una llarga estona, un silenci va envair
l’ambient. De sobte, l’home em preguntà si tenia algun secret
que mai havia contat. Vaig quedar-me pensativa, ja que no entenia el
perquè de la seua pregunta. Vaig afirmar que com totes les persones
tenia secrets però no pensava desvetllar-los. Però la veritat és
que ell no pareixia molt interessat en averiguar-los. Jo li preguntí
el mateix i amb un somriure em contestà que durant la seua llarga
vida havia acumulat tots els secrets possibles. Això em resultà
sorprenent i li vaig preguntar si mai no havia sentit la necessitat
de contar-los a algú. Ell respongué que hi havia que ser cautelós
amb sí mateix. Em vaig sentir desconcertada, ja que no considerava
un problema confessar els secrets, depenent de la seua importància.
Ell paregué notar el meu desconcert i afegí que un secret és com
un tresor, pots vendre'l o guardar-lo per sempre, però si el vens
també estàs desfent-te de la teua ànima.
Elena
Malonda - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
escriptora:
Supose
que no has trobat res en aquests últims mesos i que el fet de seguir
cercant informació sobre la teua família fa que cada vegada
t’allunyes més d’allò que realment importa. No sóc la persona
que et va donar el sobre i probablement si jo l’haguera tingut no
te l’hauria fet arribar mai. Pense que a voltes el passat és
millor no remoure'l i més encara quan el fet de remoure una cosa no
et porta a descobrir allò que vols sinó que fa que penses coses que
no són. Després de llegir el teu llibre he comprovat que has tret
conclusions equivocades, per la qual cosa he decidit donar-te una
informació que possiblement puga interessar-te i t’ajude a aclarir
moltes de les incògnites de la teua vida. Demà ens trobarem a la
cafeteria “Els quatre gats” a les cinc de la vesprada, portaré
el teu llibre perquè em pugues reconèixer. Ara, he de dir-te que
aquesta serà la primera i l’última vegada que em veuràs ja que
estem posant en perill el passat i la vida de moltes persones...
Belén
Lacomba- 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Quan
vaig tornar de París, en obrir la porta del meu apartament a
Barcelona vaig veure una targeteta al sòl del rebedor. Algú degué
haver-la colat per sota de la porta... De sobte vaig recordar el dia
que el senyor, aquell misteriós senyor... Recorde perfectament les
paraules que em va dir: Crec que açó pot interessar-li. I llavors
vaig agafar la targeta, aquella targeteta, significava tant... No
sabia què fer, vaig oblidar tot allò que estava pensant, tan sols
aquella targeteta i jo mateixa. Aquella targeteta era la clau per
esclarir tots els meus dubtes i ara que la tenia davant no sabia què
fer. Van passar uns quants dies quan em vaig decidir a trucar a
aquell telèfon... Al final vaig decidir fer-ho. Vaig marcar
cuidadosament tots els números i vaig esperar que aquell senyor
contestara. Fou en aquell moment en què vaig corroborar que tot el
que pensava era cert. Quan et trobes davant duna veritable recerca,
aquesta no comença fins que no deixes de buscar. La recerca et troba
a tu mateix. Quina ironia.
José
María Tuesta - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
senyora:
Després
de llegir la seua última obra, m’he vist obligat a respondre a la
seua insistent petició de respostes.
En
efecte, jo vaig donar-li les cartes i fotografies aquell dia a la
Fira del Llibre. Aquesta informació em va arribar per pura
casualitat. La meua mare, morta ja fa uns anys, la guardava entre les
seues pertinences, però no sé com ni quan va arribar al seu poder.
Faltava una darrera carta, la qual li remet:
Estimat
A.:
M’han
descobert. Estic tractant de fugir, però no sé si ja és massa
tard. Després de l’última reunió, van ordenar-me que vigilés a
S., però era un parany del meu marit. Ara ja saben la veritat i tem
per la meva vida. Ja saps que el Règim no perdona els traïdors. És
possible que intentin acabar amb tu, així que també has de fugir.
Si tot surt bé, ens veurem on vam acordar ja fa temps, i començarem
una nova vida, amb la nostra filla. Esper que aquest sigui l’últim
risc que hàgim de córrer.
Sempre
teva,
C.
Crec
que aquesta és la més reveladora de les cartes que he aconseguit
reunir. Com ja sap, malauradament, A. i C. no van tenir èxit i mai
es van retrobar. Tanmateix, espere que almenys aquestes cartes li
hagen ajudat a descobrir la seua vertadera identitat.
Atentament,
Lluís
G.
Celia
Giner - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Després
de tots aquestos anys esperant, després de totes les vivències,
esperances guanyades i al mateix temps perdudes, vaig rebre una
resposta.
Sempre
recordaré aquell dia. Tornava de les vacances d’estiu, volia
desconnectar del treball durant uns dies i per això vaig triar un
xicotet poble perdut del món. Només desfer l’equipatge vaig obrir
el correu i vaig trobar un missatge que em va semblar del més
estrany, no reconeixia l’adreça però ell o ella sí que em
coneixia a mi. Al títol del missatge posava Cecília Balaguer, em
vaig quedar en blanc, no sabia com actuar. Vaig començar a llegir
atenent a tots els detalls, no m’ho podia creure.
El
missatge havia sigut escrit per una dona i segons em contava va ser
una activista amb la meua mare, i una gran amiga seua, també em va
dir que ningú no va tornar a saber d’ella perquè es va exiliar a
Suïssa i va canviar les seues dades perquè ningú poguera
trobar-la. Això explicaria moltes coses, com que ningú no m’haguera
contat res d’ella. Em va dir que es va topar casualment amb el meu
llibre, perquè va tornar a Espanya ja feia uns anys i li'l van
recomanar. Estava disposta a quedar amb mi i contar-me tot el que
sabia. Immediatament li vaig contestar, em trobava a un pas de poder
terminar la història...
Celia
Benavent Colás - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
Carme:
La
setmana passada vaig acabar de llegir el teu llibre, una magnífica
novel·la la qual em va transmetre molts sentiments ja que m’he
sentit molt identificada amb tu. Per desgràcia jo també vaig viure
una situació molt semblant en la meua família que per sort ja he
pogut resoldre.
En
octubre de l’any passat, vaig fer un viatge a París. Tinc un
familiar que viu en aquesta ciutat, en concret el meu oncle. Mentre
que anaven en el Bateaux-Mouches em va descriure que per a ell el riu
Sena tenia un encant molt especial, ja que li recordava uns quants
esdeveniments que havia viscut feia moltíssims anys amb una dona que
mai havia pogut oblidar, una dona molt bella, amb un gran sentit del
humor i molt elegant. Quasi sempre que es veien passejaven pels Camps
de Marte com una bonica parella. Ell sabia que era casada, però que
tan sols estimava el meu oncle.
Quan
ella va desaparéixer un dia sense deixar cap informació, el meu
oncle va caure en una gran depressió, ja que deia que mai estimaria
a una dona com havia estimat Cecília.
M’agradaria
molt Carme que algun dia pugueres saber tota la veritat sobre els
teus pares. No perdes mai l’esperança perquè sempre la veritat és
descobreix i està més prop del que nosaltres pensem.
PD: Si t'interessa, l'adreça del meu oncle és Avenue De New-York 4 boulevard du París, 75008.
PD: Si t'interessa, l'adreça del meu oncle és Avenue De New-York 4 boulevard du París, 75008.
Alba
Alcaraz - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
M’esperaràs?
No
em podia creure el que estaven comentant als periòdics. No sabia que
fores una escriptora de renom de la llengua catalana. Bé, és de
veres que no és tan estrany, ja que no em coneixes i no m'ho podies
haver contat. Sé que hi ha moltes coses d'ella que no saps i que
vols esclarir el més prompte possible. Moltes persones que estaven
en la seua contra han destruït els document que corroboraven els
vertaders treballs a què es dedicava.
I
et preguntaràs, qui és aquest estrany que m’envia aquesta nota i
es creu que sap tant de la meua mare? L’únic que et puc dir és
que si has de seguir investigant no has de buscar dades ni a Portbou,
ni a París. La persona que té totes les claus que busques sobre la
seua vida sóc jo. M’agradaria molt veure’t. L'última volta et
recorde com una xiqueta molt bonica i innocent. Sé que quan lliges
aquestes línies voldràs investigar des del tipus de paper fins al
tipus de tinta d’aquesta carta, sempre has sigut valent i
impulsiva. Però aquests detalls ja els he cuidats jo, així que no
et molestes.
No
esperes que et diga on em trobe ni el meu nom. Sé que tens dubtes
sobre qui és el teu pare, i jo sé que no és ni el marit de la teua
mare ni aquell filòsof que creies que era el seu amant. El teu pare
sóc jo. No et dic més dades per a protegir-te, m’estan buscant
per tot arreu i m’amague sota un pseudònim. I tot és perquè a tu
no et facen mal, perquè si em descobreixen a mi, filla meua, sabrien
de la teua existència i anirien a per tu. Pròximament t’enviaré
una altra carta amb pistes per poder-nos trobar, però en secret,
perquè malgrat els perills, vull que em conegues. Promet-me que
aguardaràs la meua carta i no investigaràs en un temps.
M’esperaràs?
Elena
García - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Et
preguntaràs qui sóc, és normal, però el meu nom no té
importància.
Si
no has esbrinat més sobre les teues arrels ha sigut gràcies a mi,
ja que sense la meua ajuda ho haurias descobert tot. La meua primera
intervenció va ser furtar-li una carta a aquell desconegut que te
les va donar. Era una carta que deia més del convenient. L'última
intervenció va ser a l’hemeroteca de París, em vaig assabentar
que aniries i vaig anar per agafar l’únic llibre que podia
desvetlar-te la veritat sobre ton pare.
Segur
que et continues preguntant qui sóc, només sóc una persona que
s’encarrega que sigues feliç i de la teua ignorància, tal com ton
pare em va dir. Vam pensar que era el millor per a tu.
Has
estat molt prop d’esbrinar-ho tot. Ho sent moltíssim però hauria
sigut un desastre si hagueres llegit el llibre que em vaig portar de
la biblioteca de París. El tinc amb una bona protección perquè no
puga furtar-te la felicitat. No t’agradaria, creu-me.
No
sóc el senyor Miquel amb el qual sé que vas parlar. Jo el vaig
conèixer a la guerra. Sé que és dur el que estic dient, però
estic segur que és el millor per a la teua felicitat. Mai deixaré
que esbrines la veritat de les teues arrels, total la gent amb qui
has parlat i parlaràs sobre el cas ha sigut i serà comprada per mi,
sé que es el millor per a tu.
Només
espere que sigues feliç sense conèixer la identitat de ton pare,
com ell em va dir.
Atentament.
Vicente
Morro - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
Carme:
Abans
de tot, vull avisar-te que potser no t’agrade gens el que he de
dir-te, però crec que és necessari que ho sàpies tot, tant les
bones com les males notícies que pots rebre.
Sóc
Lluís G., el que va donar-te el cartipàs ple de cartes el dia 23
d’abril de 2001, cartes que han fet que estigues molt de temps
preguntant-te pels teus vertaders orígens.
Bé,
tot va començar el 21 de febrer de 2001. Estava netejant el
soterrani de la meua nova casa quan vaig trobar aquest cartipàs.
Ràpidament, vaig obrir-lo per a començar a llegir. Poc després,
vaig arribar a la conclusió que la dona protagonista d’aquestes
cartes, era, malgrat la meua sorpresa, ni més ni menys que la mare
de la meua escriptora favorita.
Tu
portaves dos anys ja sense escriure i jo ja trobava a faltar les
teues bones histories. Vaig pensar que aquestes cartes podien ser un
bon punt de partida d’una de les teues noves obres.
Ho
sent moltíssim, no sé res de la procedència de les cartes ni de
com van arribar al meu soterrani, però espere que algú et puga
resoldre els teus dubtes i si és així, que ho escrigues en altre
llibre. Tan sols vull que recordes una última cosa: cap persona pot
ser esclava de la seua identitat personal.
Atentament,
Lluís
G.
Andrea
González - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
filla:
No
sé com ha arribat, finalment, aquest escrit a les teues mans, però
supose que ja era hora. Sent molt els mals de cap que t’hagen pogut
donar les meues accions i les de la meua petita Cecília, ta mare,
però aquests temps són complicats, tot sempre és complicat.
Segurament
tens moltes preguntes, però em pareix que ja és tard per a poder
respondre-les jo mateix. El propòsit d’això és senzill, fer-te
saber el meu remordiment, per no haver pogut conéixer el soroll del
teu somriure. El passat no es pot canviar, filla, i he de viure amb
aixó, i amb l'absència de ta mare. Fa dos dies que m’ha deixat.
Les causes de la seua mort no t’interessen, deixarem la política
de costat, per a variar un poc. El cas és que la pena viu en mi.
Mai, mai, tornaré a sentir els seus besos. Mai tornaré a veure la
seua mirada còmplice. I tu, tu, eres el fruit de l’amor més
sincer que ha pogut existir. Et demane que no et tortures, que sigues
feliç, que no busques explicacions de res, que el passat, és
passat.
No
vull canviar res en la teua vida, sols deixar consància d’aquesta
història. Tu eres la conseqüència, la meravellosa conseqüència.
No ens jutges, i tingues clar que el que em resta de vida estaré amb
tu des de lluny, però estaré amb tu, com el teu àngel de la
guarda.
El
teu pare.
Angelines
Terol - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Estimada
Carme:
El
meu nom és Ruth i tinc algunes coses que comunicar-li.
Vaig
estar parlant ahir amb ma mare. Vam estar conversant sobre la seua
história, tan entristidora i frustrant. Li vaig explicar qui és
vosté i li vaig comentar les dates al voltant de què tractava tota
la información escrita de què ja disposava. Tot li va paréixer
intrigant i m’ha comunicat que potser ella podria fer alguna cosa
per vosté, ja que el seu germà treballa a l’ajuntament de
Portbou, on s’arreplega informació de qualsevol tipus per dècades.
Si està interessada a indagar-hi, puc demanar-li al meu oncle que
porte tots els documents de l’administració dels anys on van
ocórrer els fets que li preocupen.
Per
la meua part, he estat cercant dades que li puguen ajudar, espere
que no haja suposat una molèstia per a vosté. La seua història em
fascina i voldria contribuir a la seua resolució. Si vol, podríem
veure’ns qualsevol vesprada per a prendre un café i xarrar del que
he pogut trobar i del que puga traure ma mare. Li diré que he trobat
un llibre autobiogràfic d’Albert Camus en una subhasta fent una
recerca amb l’ordinador i l'he aconseguit. Si vol informar-se, jo
no tindria cap problema a donar-li'l sense cap preu. A més, fent una
ulladeta al manuscrit he trobat uns documents de l’autor que parlen
d’una tal C.B. com l’amor de la seua existència. Darrere
d’aquest escrit li deixe les meues dades perquè m’escriga si
així ho desitja.
Bona
sort.
Ruth
Serrano - 2n Batx
Col·legi
Pío XII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.