15 de febr. 2013

Microrelats "La meitat de l'ànima"

Després d’haver passat tot el matí amb Rosa Montalbán, vaig poder extraure unes quantes conclusions generals com que a ma mare li agradava l’art, que de jove va ser una dona molt diferent a la que jo vaig conèixer en la meua infantesa i que tenia una caixa plena de secrets, habilitats i interessos al seu interior que ni les seues amigues més pròximes coneixien. Com a curiositat Rosa em va contar que solien anar a botigues de segona mà les vesprades dels diumenges on passaven hores i hores observant antiguitats i fent intercanvis de complements. Es veu que quedava una botiga oberta encara a la ciutat, i com podeu imaginar, acabava de marcar altre punt a la meua ruta dels records a París.

Em va costar prou trobar-la ja que se situava en un carrer estret allunyat del centre, però per fi vaig aconseguir arribar a “La bonne humeur”, un local xicotet amb un aspecte molt vintage. Vaig entrar i vaig recórrer l'interior mentre escoltava la cançó “Bei Mir Bist Du Schön” interpretada per Janis Siegel de fons. La dependenta era jove, vaig suposar que no tindria res a veure amb ma mare i vaig passejar per la botiga un quart d’hora més. Ja m’havia proposat sortir quan de repent vaig veure aquell quadre. En el quadre apareixia una cala gegant enmig del mar fosc, per la cala pujava una escala blanca que portava a un castell situat en la cima. Darrere el castell es veia la lluna, elegant i brillant, i d’alt d’ella apareixien dues inicials, “C.B”. Si em recorde d’algun detall de la meua infantesa, és dels contes que em contava ma mare abans d’anar-me'n al llit. Quantes vegades havia somniat amb recórrer aquelles escales blanques i trobar el meu enamorat al castell? Vaig tardar cinc segons a comprar aquell quadre i la sorpresa va ser quan li vaig donar la volta i vaig veure aquella dedicatòria, escrita amb aquella lletra característica de les cartes que havia rellegit mil vegades... i més sorpresa encara quan aquest quadre estava dedicat al seu estimat, el nom del qual no coincidia amb el de mon pare.

Valeria Yegupova - 2n Batx
Col·legi Pío XII


València, 19 de juliol de 2003
Hola, Carme!
Sóc Francesc Velmonte. Fa dos mesos no sabia res de tu però ara potser tinga la resposta a l’enigma de la teua vida.
El meu pare era Santiago Velmonte un dels detectius que va contractar el teu suposat pare per vigilar la teua mare. Desgraciadament el meu pare va morir fa poc més d’uns mesos. En el seu testament va deixar uns documents per a tu que jo em vaig fer càrrec de fer-te'ls arribar.

Com que no sabia qui eres, vaig buscar el teu nom a Google i em va sortir la teua novel·la, així que vaig proposar-me llegir-la abans d’entregar-te aquests papers. Per descomptat que els he llegit, ja que em va estranyar l’última voluntat del meu pare.

En els documents parla de com el teu pare va decidir cancel·lar la investigació per no voler saber més de la vida de la teua mare. Sembla que tenia por de descobrir massa coses que li pogueren fer mal. Així que el meu pare va decidir guardar-los, no sé per quin motiu. De manera que va legar-te'ls a traves de mi. La resta del que posa als fulls crec que és millor que ho lliges tu mateixa i no que t'ho conte un estrany.
Quan vulgues venir a buscar-los i parlar amb mi o amb qualsevol de la família, telefona'm al 608572731. Podem quedar una vesprada ja que preferesc donar-te'ls jo mateix a la mà i assegurar-me que t’han arribat.
Una cordial salutació,
Santiago Velmonte
Manuel Pastor - 2n Batx
Col·legi Pío XII

 
Estimada Carme:

Per a ajudar-te a desvetlar el teu enigma crec convenient que et done certes informacions de gran utilitat. La meua identitat no és important, per això seré clar i directe amb el meu missatge. En primer lloc, cal dir-te que la clau per a descobrir aquest misteri està en uns documents que la teua cunyada em va ensenyar. No tinc cap vincle familiar ni afectiu amb ella, però per raons que no puc desvetlar, arribaren a les meues mans. Pense que poden ser vitals per a resoldre aquest trencacaps.

Com ja sabràs la teua mare treballava com a espia per als republicans i per als franquistes. Entre aquests papers hi havia una carta firmada pel Generalíssim. El missatge era clar i contundent: “¡No paréis de buscar hasta acabar con esa traidora!”. Tot apunta que algú va fer de delator a canvi d’una recompensa econòmica. El rumor es va estendre per tot arreu, i el ban republicà també va ordenar buscar-la i matar-la. La teua mare va haver de fugir del país, pareix que un home d’una edat semblant a la d’ella va ajudar-la. Aquest home misteriós, que probablement siga el teu pare, va ser capturat pels franquistes per còmplice i és molt probable que l' afusellaren, ja que entre els papers hi havia una carta en què s'acomiadava d'alguns familiars i amics.

Els últims documents parlen de Mèxic, probablement el destí que va triar la teua mare per a fugir. Espere que aquestes informacions siguen un raig de esperança per a trobar la veritat.

Anònim.

P.D. La carta de l'home de qui t’he parlat estava signada amb les lletres “L.G”. No he arribat a comprendre el seu significat, pot ser que tu sí que ho sàpies.

Daniel Ortiz - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Estimada Carme,

He estat molt de temps pensant com contar-te açò i la manera de fer-ho. Després de tants anys només espere que arribes a perdonar-me per únicament atrevir-me a informar-te d'allò que sé en els meus últims dies de vida, únicament per netejar la meua consciència.
El 1959 treballava al diari “La Vanguardia” i em van encarregar des de dalt una ”venjança personal” a ton pare, en aquell moment un home important a la nostra ciutat com supose que saps. Després d’anar a Mallorca, vaig decidir realitzar un viatge a París. Allí vaig descobrir la història republicana del teu avi. En aquell moment era un tema delicat i podia ser-li d’utilitat al periòdic, però vaig decidir allargar la meua estada.
Allí vaig tindre una entrevista amb Madeleine Lamertine, en el Café “Le deux Magots”, i sí, efectivament, ella m’ho va contar tot. No vaig haver d’insistir massa, es va sentir alliberada de poder contar-li-ho a algú. Ràpidament, vaig agafar el primer tren cap a Barcelona. Arribí de bon matí a la redacció i li vaig contar al meu superior tot el que sabia.
Carme, li vaig contar que l’estimat de Cecília i ton pare biològic era R. F., repudiat pel seu “hermanísimo” per la seua ideologia republicana. El meu superior, amb rostre seriós, va trucar a algú i em va enviar a casa.
L’endemà vaig trobar una nota que van colar davall la porta, una nota amenaçadora. Si contava o publicava allò que sabia….. ja sabem el que m’haguera passat a mi i a la meua família. Espere que perdones la meua covardia.

Atentament,
A.

María Alcaide - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Eren les cinc de la vesprada i com de costum anava a passejar pel camp vora les séquies contemplant el dolç paisatge que oferia l’horta, amb plantacions de tarongers, cultius de cebes i creïlles i una bona dosi d’aire fresc. Mentre caminava veia els llauradors treballar, els cavalls espentar els carros i els xiquets jugar amb els gossos i les gallines. Feia bon dia, havia eixit el sol i el color verd brillava més que mai. M’agradava explorar tots els dies la zona encara que sempre observara el mateix. A mi em pareixia que cada dia hi havia una cosa d’especial, una cosa nova per descobrir. Així seguint el camí que recorria totes les vesprades, vaig trobar un home sentat a un banc. Era la primera vegada que el veia encara que la seua cara em resultava familiar. Vaig pensar passar de llarg peró una sensació de curiositat invadí el meu cos, així que vaig tenir la temptació d’acostar-me per tal d’entaular una conversa. L’home deuria rondar els seixanta anys, cosa que vaig poder deduir pels cabells blancs i les arrruges que feien mossa en el seu rostre. Duia un bastó a la mà i havia deixat la bossa del pa damunt el banc mentre rossegava una regalèssia. Quan vaig acostar-me em mirà dubtós, a l’espera que jo fera o diguera alguna cosa. El vaig saludar educadament estrenyent-li la mà tal i com calia fer amb un desconegut. Ell pareixia alegrar-se de veurem, supose que perquè estava desitjant un poc de companyia. Primer parlàrem del temps, després de la seua dona i fills i de la seua estada a França, on havia treballat en una fabrica de llana. Tot seguit, va preguntar-me per mi, què feia a l’horta, a què em dedicava i més preguntes que no recorde. No obstant això, sí en recorde una que va cridar molt la meua atenció i per la qual em vaig quedar sorpresa. Després d’haver parlat durant una llarga estona, un silenci va envair l’ambient. De sobte, l’home em preguntà si tenia algun secret que mai havia contat. Vaig quedar-me pensativa, ja que no entenia el perquè de la seua pregunta. Vaig afirmar que com totes les persones tenia secrets però no pensava desvetllar-los. Però la veritat és que ell no pareixia molt interessat en averiguar-los. Jo li preguntí el mateix i amb un somriure em contestà que durant la seua llarga vida havia acumulat tots els secrets possibles. Això em resultà sorprenent i li vaig preguntar si mai no havia sentit la necessitat de contar-los a algú. Ell respongué que hi havia que ser cautelós amb sí mateix. Em vaig sentir desconcertada, ja que no considerava un problema confessar els secrets, depenent de la seua importància. Ell paregué notar el meu desconcert i afegí que un secret és com un tresor, pots vendre'l o guardar-lo per sempre, però si el vens també estàs desfent-te de la teua ànima.


Elena Malonda - 2n Batx
Col·legi Pío XII



Estimada escriptora:

Supose que no has trobat res en aquests últims mesos i que el fet de seguir cercant informació sobre la teua família fa que cada vegada t’allunyes més d’allò que realment importa. No sóc la persona que et va donar el sobre i probablement si jo l’haguera tingut no te l’hauria fet arribar mai. Pense que a voltes el passat és millor no remoure'l i més encara quan el fet de remoure una cosa no et porta a descobrir allò que vols sinó que fa que penses coses que no són. Després de llegir el teu llibre he comprovat que has tret conclusions equivocades, per la qual cosa he decidit donar-te una informació que possiblement puga interessar-te i t’ajude a aclarir moltes de les incògnites de la teua vida. Demà ens trobarem a la cafeteria “Els quatre gats” a les cinc de la vesprada, portaré el teu llibre perquè em pugues reconèixer. Ara, he de dir-te que aquesta serà la primera i l’última vegada que em veuràs ja que estem posant en perill el passat i la vida de moltes persones...

Belén Lacomba- 2n Batx
Col·legi Pío XII


Quan vaig tornar de París, en obrir la porta del meu apartament a Barcelona vaig veure una targeteta al sòl del rebedor. Algú degué haver-la colat per sota de la porta... De sobte vaig recordar el dia que el senyor, aquell misteriós senyor... Recorde perfectament les paraules que em va dir: Crec que açó pot interessar-li. I llavors vaig agafar la targeta, aquella targeteta, significava tant... No sabia què fer, vaig oblidar tot allò que estava pensant, tan sols aquella targeteta i jo mateixa. Aquella targeteta era la clau per esclarir tots els meus dubtes i ara que la tenia davant no sabia què fer. Van passar uns quants dies quan em vaig decidir a trucar a aquell telèfon... Al final vaig decidir fer-ho. Vaig marcar cuidadosament tots els números i vaig esperar que aquell senyor contestara. Fou en aquell moment en què vaig corroborar que tot el que pensava era cert. Quan et trobes davant duna veritable recerca, aquesta no comença fins que no deixes de buscar. La recerca et troba a tu mateix. Quina ironia.
José María Tuesta - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Estimada senyora:

Després de llegir la seua última obra, m’he vist obligat a respondre a la seua insistent petició de respostes. En efecte, jo vaig donar-li les cartes i fotografies aquell dia a la Fira del Llibre. Aquesta informació em va arribar per pura casualitat. La meua mare, morta ja fa uns anys, la guardava entre les seues pertinences, però no sé com ni quan va arribar al seu poder. Faltava una darrera carta, la qual li remet:
 
Estimat A.:
M’han descobert. Estic tractant de fugir, però no sé si ja és massa tard. Després de l’última reunió, van ordenar-me que vigilés a S., però era un parany del meu marit. Ara ja saben la veritat i tem per la meva vida. Ja saps que el Règim no perdona els traïdors. És possible que intentin acabar amb tu, així que també has de fugir. Si tot surt bé, ens veurem on vam acordar ja fa temps, i començarem una nova vida, amb la nostra filla. Esper que aquest sigui l’últim risc que hàgim de córrer.
Sempre teva,
C.
Crec que aquesta és la més reveladora de les cartes que he aconseguit reunir. Com ja sap, malauradament, A. i C. no van tenir èxit i mai es van retrobar. Tanmateix, espere que almenys aquestes cartes li hagen ajudat a descobrir la seua vertadera identitat.
Atentament,
Lluís G.

Celia Giner - 2n Batx
Col·legi Pío XII



Després de tots aquestos anys esperant, després de totes les vivències, esperances guanyades i al mateix temps perdudes, vaig rebre una resposta.
 
Sempre recordaré aquell dia. Tornava de les vacances d’estiu, volia desconnectar del treball durant uns dies i per això vaig triar un xicotet poble perdut del món. Només desfer l’equipatge vaig obrir el correu i vaig trobar un missatge que em va semblar del més estrany, no reconeixia l’adreça però ell o ella sí que em coneixia a mi. Al títol del missatge posava Cecília Balaguer, em vaig quedar en blanc, no sabia com actuar. Vaig començar a llegir atenent a tots els detalls, no m’ho podia creure.

El missatge havia sigut escrit per una dona i segons em contava va ser una activista amb la meua mare, i una gran amiga seua, també em va dir que ningú no va tornar a saber d’ella perquè es va exiliar a Suïssa i va canviar les seues dades perquè ningú poguera trobar-la. Això explicaria moltes coses, com que ningú no m’haguera contat res d’ella. Em va dir que es va topar casualment amb el meu llibre, perquè va tornar a Espanya ja feia uns anys i li'l van recomanar. Estava disposta a quedar amb mi i contar-me tot el que sabia. Immediatament li vaig contestar, em trobava a un pas de poder terminar la història...

Celia Benavent Colás - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Estimada Carme:
La setmana passada vaig acabar de llegir el teu llibre, una magnífica novel·la la qual em va transmetre molts sentiments ja que m’he sentit molt identificada amb tu. Per desgràcia jo també vaig viure una situació molt semblant en la meua família que per sort ja he pogut resoldre.
En octubre de l’any passat, vaig fer un viatge a París. Tinc un familiar que viu en aquesta ciutat, en concret el meu oncle. Mentre que anaven en el Bateaux-Mouches em va descriure que per a ell el riu Sena tenia un encant molt especial, ja que li recordava uns quants esdeveniments que havia viscut feia moltíssims anys amb una dona que mai havia pogut oblidar, una dona molt bella, amb un gran sentit del humor i molt elegant. Quasi sempre que es veien passejaven pels Camps de Marte com una bonica parella. Ell sabia que era casada, però que tan sols estimava el meu oncle.
Quan ella va desaparéixer un dia sense deixar cap informació, el meu oncle va caure en una gran depressió, ja que deia que mai estimaria a una dona com havia estimat Cecília.
M’agradaria molt Carme que algun dia pugueres saber tota la veritat sobre els teus pares. No perdes mai l’esperança perquè sempre la veritat és descobreix i està més prop del que nosaltres pensem.

PD: Si t'interessa, l'adreça del meu oncle és Avenue De New-York 4 boulevard du París, 75008.
Alba Alcaraz - 2n Batx
Col·legi Pío XII

M’esperaràs?

No em podia creure el que estaven comentant als periòdics. No sabia que fores una escriptora de renom de la llengua catalana. Bé, és de veres que no és tan estrany, ja que no em coneixes i no m'ho podies haver contat. Sé que hi ha moltes coses d'ella que no saps i que vols esclarir el més prompte possible. Moltes persones que estaven en la seua contra han destruït els document que corroboraven els vertaders treballs a què es dedicava.

I et preguntaràs, qui és aquest estrany que m’envia aquesta nota i es creu que sap tant de la meua mare? L’únic que et puc dir és que si has de seguir investigant no has de buscar dades ni a Portbou, ni a París. La persona que té totes les claus que busques sobre la seua vida sóc jo. M’agradaria molt veure’t. L'última volta et recorde com una xiqueta molt bonica i innocent. Sé que quan lliges aquestes línies voldràs investigar des del tipus de paper fins al tipus de tinta d’aquesta carta, sempre has sigut valent i impulsiva. Però aquests detalls ja els he cuidats jo, així que no et molestes.
No esperes que et diga on em trobe ni el meu nom. Sé que tens dubtes sobre qui és el teu pare, i jo sé que no és ni el marit de la teua mare ni aquell filòsof que creies que era el seu amant. El teu pare sóc jo. No et dic més dades per a protegir-te, m’estan buscant per tot arreu i m’amague sota un pseudònim. I tot és perquè a tu no et facen mal, perquè si em descobreixen a mi, filla meua, sabrien de la teua existència i anirien a per tu. Pròximament t’enviaré una altra carta amb pistes per poder-nos trobar, però en secret, perquè malgrat els perills, vull que em conegues. Promet-me que aguardaràs la meua carta i no investigaràs en un temps. M’esperaràs?
Elena García - 2n Batx
Col·legi Pío XII



Et preguntaràs qui sóc, és normal, però el meu nom no té importància.

Si no has esbrinat més sobre les teues arrels ha sigut gràcies a mi, ja que sense la meua ajuda ho haurias descobert tot. La meua primera intervenció va ser furtar-li una carta a aquell desconegut que te les va donar. Era una carta que deia més del convenient. L'última intervenció va ser a l’hemeroteca de París, em vaig assabentar que aniries i vaig anar per agafar l’únic llibre que podia desvetlar-te la veritat sobre ton pare.

Segur que et continues preguntant qui sóc, només sóc una persona que s’encarrega que sigues feliç i de la teua ignorància, tal com ton pare em va dir. Vam pensar que era el millor per a tu.
Has estat molt prop d’esbrinar-ho tot. Ho sent moltíssim però hauria sigut un desastre si hagueres llegit el llibre que em vaig portar de la biblioteca de París. El tinc amb una bona protección perquè no puga furtar-te la felicitat. No t’agradaria, creu-me.

No sóc el senyor Miquel amb el qual sé que vas parlar. Jo el vaig conèixer a la guerra. Sé que és dur el que estic dient, però estic segur que és el millor per a la teua felicitat. Mai deixaré que esbrines la veritat de les teues arrels, total la gent amb qui has parlat i parlaràs sobre el cas ha sigut i serà comprada per mi, sé que es el millor per a tu.

Només espere que sigues feliç sense conèixer la identitat de ton pare, com ell em va dir.
Atentament.

Vicente Morro - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Estimada Carme:

Abans de tot, vull avisar-te que potser no t’agrade gens el que he de dir-te, però crec que és necessari que ho sàpies tot, tant les bones com les males notícies que pots rebre.

Sóc Lluís G., el que va donar-te el cartipàs ple de cartes el dia 23 d’abril de 2001, cartes que han fet que estigues molt de temps preguntant-te pels teus vertaders orígens.

Bé, tot va començar el 21 de febrer de 2001. Estava netejant el soterrani de la meua nova casa quan vaig trobar aquest cartipàs. Ràpidament, vaig obrir-lo per a començar a llegir. Poc després, vaig arribar a la conclusió que la dona protagonista d’aquestes cartes, era, malgrat la meua sorpresa, ni més ni menys que la mare de la meua escriptora favorita.

Tu portaves dos anys ja sense escriure i jo ja trobava a faltar les teues bones histories. Vaig pensar que aquestes cartes podien ser un bon punt de partida d’una de les teues noves obres.

Ho sent moltíssim, no sé res de la procedència de les cartes ni de com van arribar al meu soterrani, però espere que algú et puga resoldre els teus dubtes i si és així, que ho escrigues en altre llibre. Tan sols vull que recordes una última cosa: cap persona pot ser esclava de la seua identitat personal.

Atentament,
Lluís G.

Andrea González - 2n Batx
Col·legi Pío XII


Estimada filla:
No sé com ha arribat, finalment, aquest escrit a les teues mans, però supose que ja era hora. Sent molt els mals de cap que t’hagen pogut donar les meues accions i les de la meua petita Cecília, ta mare, però aquests temps són complicats, tot sempre és complicat.
Segurament tens moltes preguntes, però em pareix que ja és tard per a poder respondre-les jo mateix. El propòsit d’això és senzill, fer-te saber el meu remordiment, per no haver pogut conéixer el soroll del teu somriure. El passat no es pot canviar, filla, i he de viure amb aixó, i amb l'absència de ta mare. Fa dos dies que m’ha deixat. Les causes de la seua mort no t’interessen, deixarem la política de costat, per a variar un poc. El cas és que la pena viu en mi. Mai, mai, tornaré a sentir els seus besos. Mai tornaré a veure la seua mirada còmplice. I tu, tu, eres el fruit de l’amor més sincer que ha pogut existir. Et demane que no et tortures, que sigues feliç, que no busques explicacions de res, que el passat, és passat.

No vull canviar res en la teua vida, sols deixar consància d’aquesta història. Tu eres la conseqüència, la meravellosa conseqüència. No ens jutges, i tingues clar que el que em resta de vida estaré amb tu des de lluny, però estaré amb tu, com el teu àngel de la guarda.
El teu pare.

Angelines Terol - 2n Batx
Col·legi Pío XII

Estimada Carme:
El meu nom és Ruth i tinc algunes coses que comunicar-li.

Vaig estar parlant ahir amb ma mare. Vam estar conversant sobre la seua história, tan entristidora i frustrant. Li vaig explicar qui és vosté i li vaig comentar les dates al voltant de què tractava tota la información escrita de què ja disposava. Tot li va paréixer intrigant i m’ha comunicat que potser ella podria fer alguna cosa per vosté, ja que el seu germà treballa a l’ajuntament de Portbou, on s’arreplega informació de qualsevol tipus per dècades. Si està interessada a indagar-hi, puc demanar-li al meu oncle que porte tots els documents de l’administració dels anys on van ocórrer els fets que li preocupen.
Per la meua part, he estat cercant dades que li puguen ajudar, espere que no haja suposat una molèstia per a vosté. La seua història em fascina i voldria contribuir a la seua resolució. Si vol, podríem veure’ns qualsevol vesprada per a prendre un café i xarrar del que he pogut trobar i del que puga traure ma mare. Li diré que he trobat un llibre autobiogràfic d’Albert Camus en una subhasta fent una recerca amb l’ordinador i l'he aconseguit. Si vol informar-se, jo no tindria cap problema a donar-li'l sense cap preu. A més, fent una ulladeta al manuscrit he trobat uns documents de l’autor que parlen d’una tal C.B. com l’amor de la seua existència. Darrere d’aquest escrit li deixe les meues dades perquè m’escriga si així ho desitja.
Bona sort.

Ruth Serrano - 2n Batx
Col·legi Pío XII

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.