Estimada Carme Riera,

            fa uns mesos que vaig llegir el seu llibre però no sabia de quina manera contar-li el que  li havia de dir. Al final m'he decidit a escriure-li per si després és massa tard.

            Quan jo era xicoteta, ma mare ens abandonà a mi i a mon pare. Va passar un temps, i un dia de gener de 1960 va aparéixer una dona amb mon pare a casa, des d'eixe dia formem una família i ha sigut com una mare per a mi. Quan va començar a viure amb nosaltres, a vegades quan es creia que estava sola, jo la veia molt trista i pensativa, fins i tot de vegades plorava. Van anar passant els anys i, ja sent una adolescent, em va contar la seua història. Em va contar que era una dona casada i tenia una filla. Va arribar un moment de la seua vida en què el seu marit la va començar a tractar malament i al mateix temps va conéixer mon pare i se’n va enamorar. Les seues intencions eren agafar la seua filla i viure amb mon pare i amb mi, però el seu marit es va assabentar abans, la va tirar de casa i no va poder tornar a veure la seua filla mai més.

En llegir el seu llibre m'he adonat que coincidia la vestimenta de quan va desaparéixer amb la que portava quan va arribar a casa. El seu nom és Cecilia i li agrada que li diguen Cèlia. Des de fa un any ella té alzheimer.

M'agradaria parlar amb vosté sobre ella. Estic segura que li traslladarà la informació a C, pot ser que aquesta senyora siga la seua mare.

            Una salutació.

                                                                      

                                                                Melina Rius.

                                   Melina Fernández, 2n Batxillerat, IES Beatriu Civera