Salutacions de nou des
de l'IES Sedaví. Ací teniu els relats seleccionats per l'alumnat i
el professorat per al concurs de microrelats. Com venim fent des de
fa un temps, realitzem un concurs intern que serveix per triar
democràticament els relats que volem penjar al blog per participar
en el concurs. Enguany n'han estat nou, els seleccionats, just la
meitat dels que s'hi han presentat. Atés que no tenen títol, els
hem numerat però la numeració no indica el nombre de vots rebut ni
cap preferència per part nostra. Us desitgem que gaudiu dels nostres
relats i esperem de llegir els vostres.
Una abraçada molt forta a tot el món. I una altra especialment dedicada a Carme Riera.
Ens veiem aviat.
Una abraçada molt forta a tot el món. I una altra especialment dedicada a Carme Riera.
Ens veiem aviat.
I
Benvolguda
autora,
Em
pose en contacte amb vosté perquè després de llegir el seu llibre
vaig sentir la necessitat fer-ho. La meua història és molt semblant
(massa, diria jo) a la seua.
Fa
uns mesos un home anomenat Lluís G. em va donar unes cartes d'amor
de mon pare que anaven dirigides a una tal C.B. Després de
llegir-les em vaig ficar a investigar, tal com vosté, en la història
de mon pare i la seua aventura amorosa.
Per
a fer-ne un resum, puc dir-li que mon pare mantenia una relació
secreta amb C.B., que va tindre dues filles amb ella (jo sóc una
d'elles, la menuda) i que se suïcidà quan es va assabentar que ella
havia mort. Planejaven escapar-se els quatre a un racó de França i
viure allí, sense haver d'anar d'amagat.
Potser
la meua història siga la meitat que li falta a la seua, o potser no.
En tot cas, estaré encantada de concertar una cita i explicar-li
absolutament tot el que sé. Tal vegada, després de la cita ens
n’anirem a casa amb una germana nova cada una, qui sap.
Espere
impacient notícies seues prompte.
Atentament,
Amanda M.
Una
història incompleta.
Amanda
Martínez García 2n BAT
II
Estimada
senyora,
Vosté
no sap qui sóc jo, el que importa es que conega la meua història.
Només
tenia vint-i-un anys quan vaig acceptar aquell treball. Ho vaig fer
perquè volia poder mantindre la meva mare malalta. No sé qui em va
enviar aquella carta amb la proposta, només deia una hora i un lloc
on hauria d’estar. Allí em vaig trobar amb un home que em va dir
el nom del meu objectiu: Cecília Balaguer; i el més important: que
seria ben recompensat. També em va donar un nota que havia de posar
a la seua butxaca, la qual no vaig llegir. Deprés d’un parell de
dies pensant si de veritat era capaç de fer això, vaig
decidir-m’hi. Vaig trobar-la, i després d’una bona estona
esperant el moment més oportú, ho vaig fer. A continuació vaig
posar la nota que em varen donar a la seua butxaca. Potser algú em
va vore, motiu pel qual vaig fugir molt de pressa.
Ja
han passat trenta anys, durant els quals no hi ha hagut ni tan sols
un dia en què que no me n’haja penedit. Deixe aquesta carta a un
conegut meu amb la intenció que arribe a les mans d’algun familiar
o amic per a què sàpiga per què ho vaig fer i per a què puga
perdonar-me.
Atentament: C.N.
Jesús
Escobar, 2n BAT
III
Estimada
senyora,
Després
de llegir la seua petició d'ajuda en forma de llibre, crec que tinc
informació que tal volta a vostè li pot resultar útil i a mi em
pot fer recordar èpoques millors.
Vaig
créixer a Avinyó, fill de mare catalana i pare francès i vaig
aprendre l’ ofici de mon pare, rellotger. Quan ell va morir, jo
vaig heretar el seu taller. Va ser ell qui va construir el rellotge
de l’estació, i quan va aturar-se (cosa estranya, perquè els
rellotges de mon pare mai no s’aturaven) em varen cridar per
reparar-lo.
Després
d’arreglar-lo, estava jo dalt de l’escala comprovant que marqués
bé el temps, quan la figura que vostè descriu com sa mare em va
corferir i em va fer perdre el compte que portava. Ràpidament vaig
tornar a ficar el cronòmetre per continuar ajustant el rellotge, i
mentre esperava vaig girar la vista enrere per tornar a vore aquella
silueta. En la meva ullada, em vaig fixar en un home alt, amb
gavardina i barret que pareixia no perdre-la de vista. Des de la meva
localització privilegiada, vaig vore com la seguia a una distància
prudencial i la meva fantasia va volar imaginant mil i un motius
perquè aquella dóna estigués sota vigilància.
Ara em
pareix ben clar que no eren suposicions meves, i que tenia motius de
sobra per seguir-la.
Espere
haver sigut d’ajuda per vostè.
Jorge
Iranzo Rodrigo, 2n BAT
IV
Cecília.
Avda.
dos de Maig 10
Portbou
(Barcelona)
C.P.
48730
València,
21 de març de 2008.
Estimada
Cecília,
Li
escric aquesta carta per tractar d’ajudar-la en la recerca de les
seues arrels.
El
meu nom és Lluís G., possiblement encara em recorde i vulga saber
de mi. Doncs bé, començaré contant-li que des de fa diversos anys
visc a València i que fa molts altres vaig visitar Portbou.Durant el
viatge amb tren, vaig trobar Cecília, una dona tan atractiva com
interessant, vaig seure amb ella, i per alleugerir el trajecte,
entaulàrem conversació. Estic segur que em va parlar de vosté i
recorde perfectament tot allò que em digué. Al final del trajecte
em donà una carpeta assegurant-me que el contingut seria molt
important per a vosté, i em demanà que li fera lliurament d’allò.
Ella havia de seguir el seu camí i li era impossible. Van pasar
molts anys fins que vaig topar amb la carpeta, l´havia amagada en un
lloc ben segur i ho havia oblidat. Més tard, al diari, vaig llegir
una breu introducció de la seua nova publicació (Portbou, mare,
maleta, estació, abric…) i una quantitat d’ imatges em vingueren
al cap. Agafí corents la carpeta, anotí l’adreça i aní a la
firma de llibres. Com que no tenia massa temps, adjuntí a la carpeta
la meua adreça per tal de respondre les seues preguntes. Ara que
llisc la novel·la m’adone que no sap res de mi. Espere que aquesta
vegada parlem de veres.
Una
salutació.
Lluís
G.
Sandra Gil, 2n BAT
V
Estimada C.,
Fa unes setmanes, en un
del meu viatges somnàmbuls a diferents biblioteques, arribí a una
la ubicació de la qual no recorde. Allí vaig trobar un llibre, en
la secció de novel·la curta. La seua coberta fosca i elegant
dibuixava un títol misteriós: "C. Te Cerc". L'autor era
anònim.
El contingut de les
pàgines del llibre semblava corrent, però, a la guarda del llibre,
hi havia açò escrit. Pense que et pot ser d'utilitat.
"Tenia al cap la
visió d'aquells dies gelats i grisos de gener. A la finestra del
taxi, entelada, escrivia la "C" majúscula. La meua i la
seua "C", amb una cal·ligrafia perfecta.
Vaig arribar a casa amb
el poc entusiasme d'aquell que ja ha desistit, i sense encendre el
llum em vaig fer el sopar. M'agradava com desapareixien les bombolles
del brou quan aquest bullia, i introduïa la pasta en forma de
lletres en la cassola.
Vaig sopar a la meua
habitació. La sopa era un llibre que acabava de plorar, era el meu
llibre. Escollia entre el brou la lletra "c". En trobí
massa. Trobí "u", tantes com "c". Em vaig adonar
que només hi havia "r", "b", "u" i
"c". "Bruc".
Vaig deixar anar la
cullera com si es tractara de l'arma homicida de l'escena del crim.
El camp de concentració de Bruc.
Trobí una ombra
masculina al fons del passadís. Tal vegada ell ho sabia."
Belén Villanueva, 2n
BAT
VI
Bon
dia,
Fa
poc vaig vore l'anunci de la seva mare on es dóna el nom de Cecília
Balaguer. Però jo la vaig conèixer per un altre nom, Cèlia. Quan
la seva mare arribava a casa meva el meu pare portava una carpeta
negra amb un llistat de noms a l'exterior del qual estava remarcat el
de Cecília Balaguer en roig. Ara ja ha passat un mes des que
soterràrem mon pare, i per fi he obert la carpeta. Vaig vore algunes
cartes. Era un sobre groguenc adreçat a nom de la seva
mare, Cecília Balaguer, datat d'uns dies abans de la mort de
la seva mare, però em resultava estrany ja que a soles portava la
carpeta quan hi venia ella i no corresponia amb el seu nom. El vaig
obrir, i deia així:
“C.
cuidado los republicanos lo han descubierto todo no hagas nada, huye
de donde estés.”
Però
també hi havia una carta datada de la setmana anterior. Per darrere
ficava que era d'un tal Albert Camus. Te l'adjunt, t'ajudarà a
conèixer-te un poc més.
"Benvolgut/da fill o filla,
La teva mare m'ha dit que has complert cinc anys. Si et dic la veritat, quan la teva mare em va dir que estava en cinta i que no podia ser del seu marit em va sorprendre tant que vaig fugir. La teva mare em va demanar que tornara, que hi seríem feliços tots junts. Però jo no volia formar una altra família. La meva vida estava dedicada a l'escriptura i això no canviaria. Encara que hui vull conèixer-te. M'agradaria saber com eres, què t'agrada, si em voldries acceptar com el teu pare. Sé que és tard. Però, per favor, si no ara, d'ací a uns anys contesta'm.
Una forta abraçada.
El teu pare que vol conèixer-te.
Lluís G."
"Benvolgut/da fill o filla,
La teva mare m'ha dit que has complert cinc anys. Si et dic la veritat, quan la teva mare em va dir que estava en cinta i que no podia ser del seu marit em va sorprendre tant que vaig fugir. La teva mare em va demanar que tornara, que hi seríem feliços tots junts. Però jo no volia formar una altra família. La meva vida estava dedicada a l'escriptura i això no canviaria. Encara que hui vull conèixer-te. M'agradaria saber com eres, què t'agrada, si em voldries acceptar com el teu pare. Sé que és tard. Però, per favor, si no ara, d'ací a uns anys contesta'm.
Una forta abraçada.
El teu pare que vol conèixer-te.
Lluís G."
Esther Víctor, 2n BAT
VII
Sedaví, 1 de febrer de
2013
Estimada
buscadora del seu passat,
Li
escric en resposta del seu llibre en el qual exposa la tasca que
desenvolupa per a recuperar la memòria i el passat de la seua mare.
En
el moment en què em va arribar que Cecília Balaguer era la seua
mare i era ella qui estava a Portbou aquell dia, la vaig recordar com
si fóra ahir. Com oblidar una dama com aquella!
Jo
era maquinista de trens i era l’encarregat de fer el trajecte fins
a Portbou. Recorde que no viatjava massa gent en aquella direcció,
però jo estava content de transportar-ne uns quants.
Aquell
dia hi havia encara menys gent de la que hi havia normalment i va ser
per això que em vaig fixar més en l’única persona que va baixar
a Portbou: una dona que irradiava bellesa amb el famós vestit blau,
i en l’home que l’esperava, un home solitari, amb una gavardina
grisa i amb aspecte cansat. Amagava alguna cosa en la seua mirada, i
ara sé el que era: amagava una relació extramatrimonial amb la seua
mare.
Però
encara hi ha més. Esperaven una tercera persona. No puc dir-li molt
d’aquell home, tan sols que vestia amb tratge i corbata i que era
molt alt i prim, quasi esquelètic.
No
crec que li servisca de molt aquesta informació, però creia
necessari aportar allò que jo havia vist i no guardar-m’ho.
Espere
que trobe el que busca i la història de la seua família quede
clara.
Iván Martínez, 2n BAT
VIII
- Ho tinc! He arribat a
la conclusió d’on esta la teua mare, efectivament no està morta
com créiem, és mes, ha estat molt prop en alguna ocasió. Després
d’una gran investigació que m’ha portat el meu temps, he pogut
esbrinar que la teua mare està en... Bé,
perdona la meua malaptesa, sóc nou en el món dels detectius i el
millor seria que et contara la història completa abans de revelar-te
la seua ubicació i que reacciones amb una negativa. En escoltar el
teu cas i veure com et desvivies per trobar la teua mare, obtenint
moltes vegades com a resposta la impotència de no poder fer res,
vaig decidir ajudar-te pel meu compte, així també podria
promocionar-me una mica si resolia el cas. Vaig estar a Mallorca,
vaig buscar informació sobre la teua mare i sobre Albert Camus, però
no vaig aconseguir res. Casualment per mitjà de la meua iaia, em
vaig assabentar de que el meu tio va mantindre una amistat amb Camus,
i efectivament eren íntims. Li preguntí sobre la seua relació amb
Cecília. Em va contar que havien fingit la seua mort en un accident
de trànsit per a què el seu marit deixara de buscar-la. Va tornar a
casa i aprofitant una de les teues eixides, ton pare, esglaiat al
veure a Cecília, li va dir que havies mort. Esta notícia no entrava
en els seus plans i no podia suportar el dolor i la impotència de la
teua pèrdua, que acabà tornant-la boja, ingressada en un
psiquiàtric. No em mires així, t'estic dient la veritat! I ara
mateix conec el que t’està venint a la ment, i sí, era ella,
aquella dóna sorda i cega, però amb ulls i orelles amb facultat de
mirar i escoltar, que et va percebre en el psiquiàtric i va seure al
teu costat, la que es deia Cecília.
Miguel Ángel Lapeña,
2n BAT
IX
Ja
estava farta d'esperar una resposta que semblava que mai obtindria. A
soles volia uns minuts amb ella, a soles volia saber algunes coses
del mau avi, però la resposta que tant ansiava mai arribava. Doncs,
ací estava jo, parada a la porta de la seva editorial, esperant-la.
“La
meitat de l'ànima” acabà a les meues mans com si fóra un senyal
del destí, a terra, com si algú l'haguera abandonat. En agafar-lo
no pensava que canviaria tant la meua vida. Aquell nom, el nom que la
meva àvia havia pronunciat tantes vegades plena d'amor i records,
aparegué davant els meu ulls com un llamp: Albert Camús.
Aquesta
dona estava just davant meu, havia aconseguit estar a soles amb ella,
però les meves paraules desaparegueren. Com vaig a preguntar-li a
una dona que té més preguntes a fer que jo? Com va aquesta dona a
respondre per una cosa que tampoc sap i per la qual porta esperant
també resposta des de fa anys? Estàvem en la mateixa situació.
Però, què estic dient? La d'ella era molt més complicada. Per açò,
quan la vaig tindre cara a cara el valor que havia acumulat durant
mesos s'havia evaporat. Vaig disculpar-me i, sense dir més, vaig
fugir de la sua vista.
Mesos
després vaig rebre una cridada telefònica.
-
Senyora Camús, vull parlar amb vostè.
Natàlia
Higuera, 2n BAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.